tot i tenir el ferm propòsit de “valorar sempre bé l’altre”, sovint el desgast de la convivència o el coneixement repetitiu de les seves falles, ens fa difícil mantenir aquesta valoració positiva i hem de recórrer a uns valors quasi transcendents. la psicologia actual, molt centrada en la intel·ligència emocional, accentua la ne- cessitat, ja des de ben petits, d’identificar i donar noms a les nostres emocions i senti- ments. fins i tot hi ha qui, basant-se en el dret a expressar-nos, subratlla la importància de comunicar lliurement els sentiments, tant els positius com els negatius. això, però, pot esdevenir un problema a l’hora d’establir una bona relació amb l’altre, ja que l’expressió de les emocions o senti- ments negatius produïts precisament per aquest “altre”, xoca amb la possibilitat de generar em- patia, paraula i concepte màgic de gran prestigi avui en les relacions humanes. és aquí on ens pot ajudar diferenciar entre l’empatia emotiva i l’empatia cogni- tiva. és a dir, entre (1) experimentar d’alguna manera l’emoció de l’interlocutor i comunicar- ho i (2) comprendre l’altre des de la seva per- spectiva i de les seves creences, valors o idees i expressar-li-ho. col·loquialment ho podríem simplificar així: entre el cor i el cap. tot i que els neurocientífics afirmen que els humans estem dotats gairebé instintivament per a l’empatia, sembla que aquesta capacitat no està molt desenvolupada a les nostres latituds occidentals, perquè la nostra cultura tendeix a regular i controlar molt les maneres en què ens relacionen en l’acostament positiu a l’altre. n’és un bon exemple la regulació cultural de la salutació que preveu formats esquemàtics com donar-se la mà, un protocol que manté un contacte amb una distància adequada que permet una salutació cortès i educada fins i tot amb persones no grates. avui, però, s’estan recuperant formats més espontanis i lliures com els petons i les abraçades –fins i tot enviats per les xarxes vir- tuals- entre persones amb vincles no familiars. això podria afavorir una més ràpida connexió que anticipi i mostri bones intencions cap a la cohesió i seria útil perquè no permetria l’agressivitat o la violència, almenys imme- diata. dos enemistats o adversaris no s’abracen. en principi es pot valorar positivament aquesta nova sensibilitat en les salutacions, doncs actualitza de manera immediata el vincle afectiu, però a condició que el criteri per actuar en l’iniciador sempre tingui en compte la sen- sibilitat del receptor i la seva disponibilitat per rebre l’abraçada. el criteri més important d’una acció prosocial és l’acceptació i conformitat del receptor. tanmateix, també podem veure com l’empatia per a la qual estem dotats i que pot estar encoberta per elements cultur- als, necessitaria d’un “agent alliberador” i cooperatiu com l’empatia cognitiva, mental, que no va sempre aparellada amb l’emotiva ja que, potser, no sempre tenim ganes de trac- tar bé l’altre. d’aquesta manera, l’empatia cognitiva, motivada per unes creences i valors forts com la prosocialitat o l’estima radical de cada persona, ajudarà a integrar les dues empa- ties, aprofundintse, proveintse de significat i a ampliantles a altres persones, fins i tot als adversaris. així, valent-nos de la certesa sobre el po- tencial de l’abraçada física, podríem proposar, encara millor, l’abraçada cognitiva, una acti- tud, un comportament funcional, probablement expressat en comunicació verbal i feedback que transmeti, sens dubte, la intencionalitat i volun- tat d’acollir la idea de l’altre, el pensament de l’altre, la realitat de l’altre, l’alteritat. 27